CREENCES DE LA MESTRA : Observació Activitat de Psicomotricitat.

Una de les creences fonamentals que té la mestra, és la importància que dóna al fet de partir dels interessos dels infants alhora de realitzar qualsevol activitat o de plantejar qualsevol proposta de joc, penso que la motivació i les ganes de conèixer són una de les fonts principals per adquirir un bon aprenentatge, i no sòls aprenentatge en sí, sinó que realment aquest sigui significatiu. La mestra observa els interessos i les necessitats dels infants, i procura oferir propostes de joc que estiguin relacionades amb aquest interessos, per tal que els infants decideixin si és això el que els agrada o si no. No se’ls obliga en cap moment a realitzar allò que no els agrada, simplement se’ls deixa decidir partint de la seva iniciativa. Fruit d’aquestes observacions va sorgir la proposta de dur a terme una activitat més de moviment, ja que l’escola en sí no disposa d’un espai específic per dur a terme sessions de psicomotricitat, però sí que disposa de material adient per dur-les a terme.

En aquesta sessió, la mestra potser tingués la creença de què els infants necessitaven alliberar tensions mitjançant l’expressivitat més motora, que necessitaven descentrar-se. A més la creença de que tots tinguessin les mateixes oportunitats de comunicar-se, de relacionar-se i de sentir-se part del grup, d’experimentar experiències de moviment, d’interaccionar amb els altres i amb el material mitjançant la decisió pròpia, la qual cosa els dóna l’oportunitat de desenvolupar-se d’una manera adequada tant corporal com emocionalment.

La mestra, de ben segur té la creença de què la pràctica psicomotriu pretén estudiar la maduració des d’un punt de vista global i aconseguir a la vegada afavorir l’adaptació dels infants al medi mitjançant les relacions dutes a terme entre el cos, el temps, l’espai i les relacions amb els altres. A més, mitjançant aquesta sessió es pretenia que l’infant a partir del joc lúdic, aprengués a desenvolupar les seves habilitats motores i a cercar el plaer que li proporcionen aquestes accions mitjançant la repetició i que a poc a poc anés adquirint la capacitat de simbolització.

Crec que mitjançant el desenvolupament d’aquesta sessió, encara que no es dugués a terme dins l’espai adequat, es van aconseguir part dels objectius estipulats ja que els infants van jugar amb els coixins, a fer, a desfer, a fer “com si...”, es van relacionar uns amb els altres i van alliberar tensions mitjançant el moviment. A més, l’actitud del psicomotricista ha de ser la d’observació i d’escolta, ha de ser capaç d’entendre i conèixer l’Infant a partir d’allò que és i que sap. Ha de ser capaç de proporcionar un suport ajustat a les necessitats dels Infants en cada moment evolutiu. A més a més, el Psicomoitricista s’ha de situar en un pla de no directiu per tal que els infants visquin la seva expressivitat motriu, i això és el que feia la mestra, i jo com a practicant.

És important tenir en compte que vam poder observar tots els aspectes que ens havíem proposat com ara la relació entre els infants, la manera en què aquets jugaven, el temps que dedicaven a cada joc, amb quin material jugaven més, si realitzaven més jocs de moviment o es limitaven a cercar l’espai “niu” entre els coixins de psicomotricitat, etc. Després, es va fer un recull d’anotacions de les observacions que vam fer entre totes dues i en vam poder treure informació rellevant de cada infant que segurament ajudi a entendre la seva actitud, el seu comportament. 

 

(4.1 En aquest sentit em centro en els marcs teòrics sobre les pràctiques psicomotrius i les relaciono amb les pràctiques que es van dur a terme en l’activitat. 1.2 A partir dels coneixement obtinguts d’altres anys i de l’observació del dia a dia reflexiono sobre bones actuacions professionals)