OBSERVACIÓ

Activitat d'aula de dia 27/02/2013

Avui ha estat un dia diferents pels infants de 2-3 anys de l’escoleta de S. C.

A les 9.00hrs del matí, comencen a arribar com cada dia, entren dins l’aula, van a deixar l’abric al penjador i a saludar a la mestra i després a jo..., n’hi ha que venen decidits a jugar a una cosa determinada, com per exemple al racó de la cuineta, les construccions,etc, fins que arriba el moment de fer el “Bon dia”.  N’hi ha d’altres que s’ho pensen una mica més, fan una volta per tota l’aula, observen totes les possibilitats, fins que després d’una estoneta d’estar drets es decideixen per una opció.

Decidim que farem una sessió de psicomotricitat dins l’aula, ja que l’escoleta no disposa d’un lloc específic per realitzar aquesta activitat i els infants necessiten moure’s, botar, construir per expressar-se...

El primer que fem és estructurar l’aula per tal que suposi el mínim perill pels infants, després la mestra els explica que aniran tots junts a cercar els coixins mentre que l’altre, en aquest cas jo, es quedarà dins l’aula per anar col·locant els coixins de manera estratègica per tal de potenciar  diferents jocs. Els infants surten al pati amb la mestra i van a la sala on es guarden tots els coixins i les peces de goma espuma per fer psicomotricitat. Així com van arribant a la sala on es guarden els coixins, la mestra els va donant les peces i ells per parelles o de manera individual els duen cap a l’aula i els deixen a l’entrada d’aquesta. Jo els vaig agafant i els vaig col·locant de manera estratègica, és a dir, un lloc més acollidor, que simuli un espai niu i on es podran amagar els infants que cerquin seguretat o tranquil·litat en un determinat moment de la sessió, un altre lloc que afavoreixi les ganes d’enfilar-se i botar damunt les peces, un altre que afavoreixi el joc en petit grup, i per acabar construïm la torre per afavorir l’alliberament de l’emoció, l’expressivitat motriu.

Quan tot l’escenari està preparat, i els infants asseguts, decidim que es pot començar la sessió, així que donam el “sus” perquè vagin a tomar la torre i d’aquesta manera comenci l’estona de joc lliure.

No es fa ritual d’entrada ja que com he dit abans no es disposa d’un espai específic per fer psicomotricitat, i només en fan una vegada cada cert temps.

Just després d’haver donat el “sus”, quasi tots els infants corren cap a la torre sense por, sembli que  s’hi aboquin amb cos i ànima, la destrueixin i la tornen a construir, corren per tota la sala, agafen coixins, els boten, juguen de dos en dos, de manera individual, es tapen amb tots els coixins, cada un realitza allò que més li agrada. Nosaltres els observem i ens situem dins l’aula com a figures de seguretat, sense proposar jocs, sinó limitant-nos a observar-los i vetllar perquè no es facin mal. Després d’una estona, tant la mestra tutora com jo, ens adonem que hi ha una nena que no juga amb els altres, sinó que està asseguda damunt una de les peces de goma espuma i observa als seus companys. Aquí dubto de si he d’intervenir o no, si he d’intentar que jugui amb la resta d’infants, que interaccioni amb ells o si hem de deixar que sigui ella la que decideixi. M’acosto a la mestra i li coment si seria interessant intervenir, però m’aconsella que per les circumstància de la nena (ha faltat molt els darrers mesos), potser seria millor esperar a la pròxima sessió a veure què passa, així que ens limitem a seguir observant.

Hi ha dos infants que construeixen una espècie de pont amb les peces de goma espuma i el boten sense aturar-se, després n’hi ha dos més que han agafat un cilindre i es col·loquen a damunt i simulen que és un cavall i ells els cavallers.

Al fons de la sala tres nenes estan ajagudes en terra i es tapen amb coixins, mentre això passa, observem que la nena que es trobava distant s’acosta una mica als companys, però envers d’interaccionar amb ells, es queda asseguda dins una roda de goma espuma, limitant-se a mirar, sense intenció de moure’s d’allà dins fins que acabi la sessió.

Després d’uns trenta minuts aproximadament, aturem el joc, demanem als infants que es quedin asseguts a un racó de l’aula i iniciem una conversa amb ells per tal que ens expliquin a què han jugat, si els ha agradat, etc. Quasi tots els infants han respost molt bé, encara que a n’ aquest grup n’hi ha un bon grapat que quasi no parlen, s’han donat a entendre alhora d’explicar-nos els seus jocs i els seus interessos durant la sessió, així que hem quedat molt satisfetes de veure les ganes i sobretot l’autonomia i la seguretat  amb la què quasi tots jugaven, interaccionaven i representaven situacions...

D’aquesta experiència d’observació, em quedo amb una frase molt significativa que cal que tinguem present en moltes situacions educatives....

“Els ulls de la mestra, un mirall per a l’infant”